“Todos necesitamos que alguien nos mire. Sería posible dividirnos en cuatro categorías, según el tipo de mirada bajo la cual queremos vivir.
La primera categoría anhela la mirada de una cantidad infinita de ojos anónimos, o dicho de otro modo, la mirada del público. (···)
La segunda categoría la forman los que necesitan para vivir la mirada de muchos ojos conocidos. (···)
Luego está la tercera categoría, los que necesitan la mirada de la persona amada. (···)
Y hay también una cuarta categoría, la más preciada, la de quienes viven bajo la mirada imaginaria de personas ausentes. Son los soñadores.”

Extraído de La insoportable levedad del ser, de Milan Kundera

Moltes vegades el més important és tenir alguna cosa a dir, encara que ningú estiga escoltant. I és que una idea, una opinió, hauria de ser tan original com un nadó. Si encara no hem arribat a una societat on els éssers humans són fruit d’un Ctrl+C Ctrl+V, per què acceptem que les seves opinions sí que ho siguen?

Una opinió hauria de ser una cosa pròpia, engendrada a la nostra ment. Una opinió crítica, rodejada d’una educació amniòtica. Una opinió sana, nodrida per l’invisible cordó que ens uneix al nostre entorn d’una manera tan sòlida com positiva, constructiva i retroalimentada siga la nostra inquietud. Una opinió umbilicada, segellada per la rúbrica inconfusible del nostre llenguatge inherent.

Deute grec, recapitalització bancària, tipus d’interès, moneda única, despesa social, atur, I+D, educació, futur, expectatives, mercats financers, titulització, eleccions, inflació, bipartidisme, democràcia, prima de risc, Món àrab, Palestina, smartphones, trending topic, països emergents, Cuerno de África, Euskadi Ta Askatasuna, memòria històrica, …

Murakami, Goddard, indie rock, nihilisme, Peces Barba, La insoportable levedad del ser, Hesse, Tranströmer, Kafka, Dylan, Crisi del 29, jazz, Sundance, Kerouac, El gran Gatsby, segle XX, història moderna, spanish indie, gafapasta, Klimt, surrealisme, Buñuel, Guerra Civil, pandereta, cultura clàssica, Nietzsche, El guardián entre el Centeno, Goethe, Wim Wenders, …

Cultura general. Formació. Inquietuds. Interès. Raonament. Opinió. Diàleg.
Keep on dancing, as long as the music plays.

Vint-i-quatre anys, huit mesos i set dies

«El saber puede comunicarse, pero la sabiduría no. Es posible encontrarla, vivirla, dejarse llevar por ella y hasta hacer milagros por ella, pero comunicarla y enseñarla es imposible»

(···)

«Las palabras son nocivas para el sentido secreto de las cosas; todo cambia ligeramente cuando lo expresamos, nos parece un poco deformado, un poco necio…; sí, y esto también es muy bueno y me agrada mucho: también estoy de acuerdo en que lo que constituye el tesoro y la sabiduría de un ser humano ha de sonar siempre un poco necio al oído de los otros. »

Un dels motius que em va llançar a obrir aquest blog va ser el de comentar aquells llibres, pel·lícules, cançons,… que em feren reflexionar o pensar en algún sentit, que m’obrigueren els ulls d’alguna manera. En definitiva, que contribuïren a fer de mi millor persona.

Avui inaugure aquesta temptativa (fins ara fracassada) amb un llibre que un dia va aparèixer al meu prestatge no sé ben bé d’on ni com, però que no fa gaire li vaig prestar atenció. I m’alegre d’haver-ho fet.

Es tracta de Siddharta, de Hermann Hesse.

No pretenc contar-vos massa, no siga cosa que arribe a les vostres mans en alguna ocasió i m’acuseu de robar-vos l’oportunitat de gaudir tant de la lectura com jo ho he fet els últims dies. A banda, tampoc sé fins quin punt això seria legal XD

Siddharta conta un història, ambientada en un espai i centrada en el devindre d’un personatge al llarg d’un espai temporal.  Sé que açò no us diu massa, però crec que capta a la perfecció el missatge de l’autor. I és que el fet que el protagonista siga un jove anomenat Siddharta i siga fill d’un Brahman (una especie de sacerdot hindú) a mi m’ha acabat important ben poc, perquè el ben cert és que la atemporalitat de la narració, així com la incertesa geográfica, t’ajuda a que acabes traslladant la història a la teva pròpia experiència, trobant moltes similituds i arribant-te a preguntar si el que et queda per viure s’assembla de la mateixa manera al que estàs llegint que experimenta Siddharta.

T’adones que tot el  món passa per certes fases. L’educació paterna, la rebel·lió, la recerca del teu camí, el descens a cotes irresponsables, l’esgotament, la reflexió, l’evolució… Tot és un procés que ja tenim marcat, però depèn de cadascú la manera en que a ell li succeeïx (i quantes vegades li succeeïx).

I t’adones que tot contribueix a construir-te com a persona. Jo sóc el mateix ara que quan era petit, però les experiències et marquen el dia a dia, i et forgen un caràcter concret, de forma que acaba (o acabes) per dictar-te el teu propi destí.

M’agradaria que entenguereu el que us vull dir, però sé que es difícil, perquè com s’extrau dels fragments que us he posat al principi:

“La sabiduría que un sabio intenta comunicar a otros suena siempre a locura.“

Espere que us haja despertat una mica el cuc de la curiositat. Si necessiteu motivació extra, diré que és un llibre lleuger, de unes 150 pàgines i amb capítols curts i en certa manera independents.

“Sin música la vida sería un error.”

Friedrich Nietzche

Moltes vegades he reflexionat sobre aquesta frase, i no puc estar més d’acord. A banda, avui dia és imposible mantenir-se 100% al marge  de la música.

I no em referisc al fet de prèmer el botó reproduir de la llista de reproducció que tu has triat, si no a les melodies de la TV, la ràdio, els cotxes que passen, la música que sona en cert moment en cert pub o discoteca o de qualsevol altra festa, i en qualsevol altra situació quotidiana.

I són aquestes cançons les que acaben per constituir la BSO de la nostra vida, les que acaben per contar la nostra història.

En el meu cas, de petit recorde escoltar per casa temes de Sabina o Mecano, pero són la majoria dels de “El último de la Fila” (“Canta por mi”, 1990) les que em posen els cabells de punta. Tot i això, altres temes com la “lambada” (1990)  o el “bailar pegados” (1991) em fan vindre un sentiment d’enyorança i malenconia que costa digerir. Però ja començava a aparèixer una mica de gust musical quan al 1994 ma tia comprà el Cassette de Cranberries on estava la cançò “Zombie”.

Després d’ací, un “batiburrillo” vario que ara em costa identificar amb alguna melodia, però que va marcar els anys de la infància estúpida, aquella en la que ets massa major per fer el que en realitat t’agrada (i et segueix agradant) i massa petit per fer tot allò que voldries fer. Es mesclen ací tota una serie de cançons, des de  “el venao” a “la flaca”, passant per “amores de barra” (Ella Baila Sola), “París” (LOVG), “Fly on the wings of love” (Chasis) o el “Millenium Bells” (Mike Oldfield); però el que va marcar aquella època de passar de la infància a la pubertat fou “un beso y una flor” (1972), de Nino Bravo, escoltat a l’últim  festival de l’escola.

A partir d’aquí ja vaig anar formant-me un propi gust musical, que m’ha influenciat en les pròximes cançons. Una molt important va ser “Trozos de Cristal” (1998), que va marcar una altra època de transició en la que vaig canviar d’amics i vaig començar a trobar el meu lloc.

I de sobte, boom! Tota una serie de cançons que guien el meu dia a dia, d’una manera tan uniforme i global que costa destacar-ne alguna, però no podem deixar nomenar Fullmoon, Replica, Si amaneciera, Nadia, etc. Ei, espera… i tant que puc destacar-ne! què hagués sigut d’aquelles vesprades d’estiu a casa de Sente sense “Wish I had an Angel”(2004)? Quants cops vares veure el video sentet?

La següent cançò, un clàssic: “With or without you” (1987), que despertà per a mi en un ball de graduació carregat de significat que m’acomiadava dels anys a l’institut. I uns mesos després, era el “No one there” (2002) el que ressonava als meus oïts i encara avui en fa venir un sentiment de… de no-one there. Després, tot molt confús, sentiments extranys. Moltes vegades em venia al cap “the end of this chapter” (2001), intentant convencer-me que el millor seria enfadar-se i fugir; però l’unic que passava ho descriu molt clarament “Electricity” (2006).

Després, un parell d’anys de… bé, supose que es definiria com a d’irresponsabilitat, en el sentit en que només pensava en passar-ho bé, sense atendre a raons. Supose que “Pursuit of vikings” (2005) podria identificar-nos aquelles nits d’Averno, cerveses i futbolins; però si m’hagués de quedar amb alguna cosa de tot allò seria en els viatges Vall – Castelló i viceversa, aquelles converses amb Mati amenitzades per “los chikos del maiz” i sobretot per “Arcturus”.

I ara, quina és la meva banda sonora? qui sap. A l’igual que des del sotabosc no es veu quin és l’arbre més gran, ara mateix no puc dir quines melodies em traslladaran des del futur a aquests temps de revelacions, majoritàriament introspectives però també alguna procedent de l’exterior, que em donen la sensació de ser millor persona o, si més no, més adulta. Candidates, doncs “just an interlude in your life”, “nothinjgrad”, “Still anger”, etc. és a dir, qualsevol d’Anathema, Novembre, Klimt 1918, En declin, alguna d’Interpol, The Killers…. Tot i que en sé una que almenys a curt termini m’està recordant cert moment i que té a veuré amb Kiss (1979) i La Flama i que poca gent ho entendrà (just la meitat de totes aquelles persones que lligen açò i deixen constància XDDD).

Bé, no pretenía fer-ho tan llarg, però quant et poses a recordar, és difícil deixar de banda algunes coses.

Un bes per tots!

Forever Young

Let’s dance in style let’s dance for a while,
Heaven can wait we’re only watching the skies,
Hoping for the best but expecting the worst,
Are you gonna drop the bomb or not?

Let us die on let us live forever,
Don’t have the power but we never say never,
Sitting in the sandpit life is a short trip,
Music’s for the sad man

Can you imagine when this race is run,
Turning up our faces into the sun,
Praising our leaders getting in tune,
Music’s played by the mad man

Forever young, I want to be forever young,
Do you really want to live forever?
Forever forever,
Forever young, I want to be forever young,
Do you really want to live forever?
Forever, forever

Some are like water Some are like the heat,
Some are melodies Some are the beat,
Sooner or later they’ll all be gone,
Why don’t they stay on?
It’s hard to get without a cause,
I don’t want to perish like a fading voice,
Youth is like diamonds in the sun,
And diamonds are forever,
So many adventures couldn’t happened today,
So many songs that we forgot to play,
So many dreams swimming out in the blue,
Let them come true
Forever young I want to be forever young,
Do you really want to live forever?
Forever, forever
Forever young, I want to be forever young,
Do you really want to live forever?
Forever, forever
Forever young, I want to be forever young,
Do you really want to live forever?
Forever, forever
Forever young, I want to be forever young
Do you really want to live forever?
Forever, forever…

Bé, realment és extrany. D’es que vaig escriure per primer cop, desenes de vegades m’he posat al davant de l’ordinador, però després d’una dotzena de paraules buides, tancava la finestra i marxava.

I és que, en l’ultim mes i mig han succeït coses importants a dintre de mi. Per dir-ho d’una manera senzilla, he estat de neteja, i he descobert que moltes coses que creia tenir i que em resultaven importants, ni les tenia ni realment em calien.

I tot açò ha permés sortir a la llum altres coses que esperaven el seu torn en algun racó de la meva ment, i que han resultat ser les coses que realment importen:

D’una banda la familia. La veritat que no m’he portat bé amb ells, o no tant bé com m’hauria d’haver dut, però no és massa tard per rectificar.

D’una altra banda els amics. I dic “amics” amb el sentit ple de la paraula, distingint-los clarament dels companys, dels colegues i dels interessats. D’amics, ara mateix, els puc comptar amb els dits d’una mà i, al contrari del que hagués pensat fa només uns mesos, m’alegre que siga així. Amic és qui t’aprecia i a qui aprecies.

Finalment, he recuperat el futur. Perquè el meu futur m’espera al girar la cantonada:  ja l’olore des d’ací i en lloc d’esperar-lo he decidit accelerar i correr al seu encontre. Ara és moment de pensar què vull ser la resta de la meva vida i, com ja ho he decidit i he vist que el camí será dur, és moment d’aplicar-se, ser seriós en les actuacions i responsable dels meus actes.

Així doncs, és curiós que en el moment en que més emborronat veia el meu voltant, és quan més clar haja vist al que els meus actes m’estaven conduïnt, i m’he decidit a canviar-ho.

Tots tenim un destí escrit, i cadascuna de les lletres que el formen és cadascun dels pasos que em donat en la nostra vida. Així, tots podem canviar el nostre destí en la mesura en que puguem decidir cada pas que donem.

Perque som tot el que hem fet, i serem tot el que fem.

“Me da vértigo el punto muerto y la marcha atrás, vivir en los atascos, los frenos automáticos y el olor a gasoil. Me angustia el cruce de miradas, la doble dirección de las palabras y el obsceno guiñar de los semáforos. Me arruínan las prisas y las faltas de estilo, el paso obligatorio, las tardes de domingo y hasta la línea recta. Me inervan los que no tienen dudas y aquellos que se aferran a sus ideales sobre los de cualquiera. Me cansa tanto tráfico y tanto sinsentido. Parado frente al mar mientras el mundo gira.”

Standby

Us deixe, unes 20 reproduccions després, us n’abellix una altra més?

Supose que hauré de fer alguna presentació, tot i que no crec en la sinceritat de les presentacions. Podria dir-vos mil coses, però la veritatés que, en un món amb una dinàmica tan i tan accelerada, res no m’assegura que dintre a un temps no acabe per contradir el que ara mateix estic pensant tan convençudament.

El que sí que us puc dir són els motius pels quals he decidit escriure un blog d’aquests. Supose que el més important és que des de fa un parell d’anys formava part d’una d’aquestes comunitats virtuals tan adequades a edats on els interessos són ben banals, hormonitzats i forçadament homogenis (jo mai gosaria emprar les paraules “inmaduresa” i “adolescència”), i ja fa algun temps que veig coartada la meva llibertat d’expresió, ja que si actualitzara amb els temes que de veritat m’interessen, de segur que m’acusarien, com a mínim, de pedant. Així, he decidit escriure’n un d’aquests, on tal vegada les meves idees tampoc interessen ningú, però també és cert que només ho llegiran persones predisposades a obrir la seva ment, no a jutjar-me.

La casualitat ha volgut que sigui un 1 de gener, però en realitat es tracta d’una casualitat un tant causal, ja que porta cert temps prenent forma la idea en la meva ment, i avui m’he acabat per decidir, segurament empentat per tant connotada data. A més, ve que ni pintat, ja que fins la difusió d’aquesta global eina de comunicació i pornografia, l’únic blog (diari) que coneixiem al meu poble era el d’un llibre “ultrasecret” on hom podía escriure tot allò tan “interessant” que li ocorria.

Res més, que crec que ja m’he esplaiat massa. Per conclusió diré que tot el que llegireu ací será el fruit d’una ment que porta creixent des de 1987, i que espere que continue creixent, si més no,  mentre la seva gàbia que li fa de cos continue el seu periple pel món que coneixem.

Benvinguts

Vint-i-un anys, deu mesos i un dia