Siddharta

«El saber puede comunicarse, pero la sabiduría no. Es posible encontrarla, vivirla, dejarse llevar por ella y hasta hacer milagros por ella, pero comunicarla y enseñarla es imposible»

(···)

«Las palabras son nocivas para el sentido secreto de las cosas; todo cambia ligeramente cuando lo expresamos, nos parece un poco deformado, un poco necio…; sí, y esto también es muy bueno y me agrada mucho: también estoy de acuerdo en que lo que constituye el tesoro y la sabiduría de un ser humano ha de sonar siempre un poco necio al oído de los otros. »

Un dels motius que em va llançar a obrir aquest blog va ser el de comentar aquells llibres, pel·lícules, cançons,… que em feren reflexionar o pensar en algún sentit, que m’obrigueren els ulls d’alguna manera. En definitiva, que contribuïren a fer de mi millor persona.

Avui inaugure aquesta temptativa (fins ara fracassada) amb un llibre que un dia va aparèixer al meu prestatge no sé ben bé d’on ni com, però que no fa gaire li vaig prestar atenció. I m’alegre d’haver-ho fet.

Es tracta de Siddharta, de Hermann Hesse.

No pretenc contar-vos massa, no siga cosa que arribe a les vostres mans en alguna ocasió i m’acuseu de robar-vos l’oportunitat de gaudir tant de la lectura com jo ho he fet els últims dies. A banda, tampoc sé fins quin punt això seria legal XD

Siddharta conta un història, ambientada en un espai i centrada en el devindre d’un personatge al llarg d’un espai temporal.  Sé que açò no us diu massa, però crec que capta a la perfecció el missatge de l’autor. I és que el fet que el protagonista siga un jove anomenat Siddharta i siga fill d’un Brahman (una especie de sacerdot hindú) a mi m’ha acabat important ben poc, perquè el ben cert és que la atemporalitat de la narració, així com la incertesa geográfica, t’ajuda a que acabes traslladant la història a la teva pròpia experiència, trobant moltes similituds i arribant-te a preguntar si el que et queda per viure s’assembla de la mateixa manera al que estàs llegint que experimenta Siddharta.

T’adones que tot el  món passa per certes fases. L’educació paterna, la rebel·lió, la recerca del teu camí, el descens a cotes irresponsables, l’esgotament, la reflexió, l’evolució… Tot és un procés que ja tenim marcat, però depèn de cadascú la manera en que a ell li succeeïx (i quantes vegades li succeeïx).

I t’adones que tot contribueix a construir-te com a persona. Jo sóc el mateix ara que quan era petit, però les experiències et marquen el dia a dia, i et forgen un caràcter concret, de forma que acaba (o acabes) per dictar-te el teu propi destí.

M’agradaria que entenguereu el que us vull dir, però sé que es difícil, perquè com s’extrau dels fragments que us he posat al principi:

“La sabiduría que un sabio intenta comunicar a otros suena siempre a locura.“

Espere que us haja despertat una mica el cuc de la curiositat. Si necessiteu motivació extra, diré que és un llibre lleuger, de unes 150 pàgines i amb capítols curts i en certa manera independents.