Banda Sonora Original

“Sin música la vida sería un error.”

Friedrich Nietzche

Moltes vegades he reflexionat sobre aquesta frase, i no puc estar més d’acord. A banda, avui dia és imposible mantenir-se 100% al marge  de la música.

I no em referisc al fet de prèmer el botó reproduir de la llista de reproducció que tu has triat, si no a les melodies de la TV, la ràdio, els cotxes que passen, la música que sona en cert moment en cert pub o discoteca o de qualsevol altra festa, i en qualsevol altra situació quotidiana.

I són aquestes cançons les que acaben per constituir la BSO de la nostra vida, les que acaben per contar la nostra història.

En el meu cas, de petit recorde escoltar per casa temes de Sabina o Mecano, pero són la majoria dels de “El último de la Fila” (“Canta por mi”, 1990) les que em posen els cabells de punta. Tot i això, altres temes com la “lambada” (1990)  o el “bailar pegados” (1991) em fan vindre un sentiment d’enyorança i malenconia que costa digerir. Però ja començava a aparèixer una mica de gust musical quan al 1994 ma tia comprà el Cassette de Cranberries on estava la cançò “Zombie”.

Després d’ací, un “batiburrillo” vario que ara em costa identificar amb alguna melodia, però que va marcar els anys de la infància estúpida, aquella en la que ets massa major per fer el que en realitat t’agrada (i et segueix agradant) i massa petit per fer tot allò que voldries fer. Es mesclen ací tota una serie de cançons, des de  “el venao” a “la flaca”, passant per “amores de barra” (Ella Baila Sola), “París” (LOVG), “Fly on the wings of love” (Chasis) o el “Millenium Bells” (Mike Oldfield); però el que va marcar aquella època de passar de la infància a la pubertat fou “un beso y una flor” (1972), de Nino Bravo, escoltat a l’últim  festival de l’escola.

A partir d’aquí ja vaig anar formant-me un propi gust musical, que m’ha influenciat en les pròximes cançons. Una molt important va ser “Trozos de Cristal” (1998), que va marcar una altra època de transició en la que vaig canviar d’amics i vaig començar a trobar el meu lloc.

I de sobte, boom! Tota una serie de cançons que guien el meu dia a dia, d’una manera tan uniforme i global que costa destacar-ne alguna, però no podem deixar nomenar Fullmoon, Replica, Si amaneciera, Nadia, etc. Ei, espera… i tant que puc destacar-ne! què hagués sigut d’aquelles vesprades d’estiu a casa de Sente sense “Wish I had an Angel”(2004)? Quants cops vares veure el video sentet?

La següent cançò, un clàssic: “With or without you” (1987), que despertà per a mi en un ball de graduació carregat de significat que m’acomiadava dels anys a l’institut. I uns mesos després, era el “No one there” (2002) el que ressonava als meus oïts i encara avui en fa venir un sentiment de… de no-one there. Després, tot molt confús, sentiments extranys. Moltes vegades em venia al cap “the end of this chapter” (2001), intentant convencer-me que el millor seria enfadar-se i fugir; però l’unic que passava ho descriu molt clarament “Electricity” (2006).

Després, un parell d’anys de… bé, supose que es definiria com a d’irresponsabilitat, en el sentit en que només pensava en passar-ho bé, sense atendre a raons. Supose que “Pursuit of vikings” (2005) podria identificar-nos aquelles nits d’Averno, cerveses i futbolins; però si m’hagués de quedar amb alguna cosa de tot allò seria en els viatges Vall – Castelló i viceversa, aquelles converses amb Mati amenitzades per “los chikos del maiz” i sobretot per “Arcturus”.

I ara, quina és la meva banda sonora? qui sap. A l’igual que des del sotabosc no es veu quin és l’arbre més gran, ara mateix no puc dir quines melodies em traslladaran des del futur a aquests temps de revelacions, majoritàriament introspectives però també alguna procedent de l’exterior, que em donen la sensació de ser millor persona o, si més no, més adulta. Candidates, doncs “just an interlude in your life”, “nothinjgrad”, “Still anger”, etc. és a dir, qualsevol d’Anathema, Novembre, Klimt 1918, En declin, alguna d’Interpol, The Killers…. Tot i que en sé una que almenys a curt termini m’està recordant cert moment i que té a veuré amb Kiss (1979) i La Flama i que poca gent ho entendrà (just la meitat de totes aquelles persones que lligen açò i deixen constància XDDD).

Bé, no pretenía fer-ho tan llarg, però quant et poses a recordar, és difícil deixar de banda algunes coses.

Un bes per tots!