Mentre escric tot açò estic escoltant aquell famòs “Forever Young” que ara un anunci de cotxes resuscita en mans d’uns australians anomenats “Youth Group”, així que crec just que vosaltres li doneu un cop d’oïda a la cançò, i un cop d’ull a la lletra (el títol és un enllaç XD):
Let’s dance in style let’s dance for a while,
Heaven can wait we’re only watching the skies,
Hoping for the best but expecting the worst,
Are you gonna drop the bomb or not?
Let us die on let us live forever,
Don’t have the power but we never say never,
Sitting in the sandpit life is a short trip,
Music’s for the sad man
Can you imagine when this race is run,
Turning up our faces into the sun,
Praising our leaders getting in tune,
Music’s played by the mad man
Forever young, I want to be forever young,
Do you really want to live forever?
Forever forever,
Forever young, I want to be forever young,
Do you really want to live forever?
Forever, forever
Some are like water Some are like the heat,
Some are melodies Some are the beat,
Sooner or later they’ll all be gone,
Why don’t they stay on?
It’s hard to get without a cause,
I don’t want to perish like a fading voice,
Youth is like diamonds in the sun,
And diamonds are forever,
So many adventures couldn’t happened today,
So many songs that we forgot to play,
So many dreams swimming out in the blue,
Let them come true
Forever young I want to be forever young,
Do you really want to live forever?
Forever, forever
Forever young, I want to be forever young,
Do you really want to live forever?
Forever, forever
Forever young, I want to be forever young,
Do you really want to live forever?
Forever, forever
Forever young, I want to be forever young
Do you really want to live forever?
Forever, forever…
Bé, realment és extrany. D’es que vaig escriure per primer cop, desenes de vegades m’he posat al davant de l’ordinador, però després d’una dotzena de paraules buides, tancava la finestra i marxava.
I és que, en l’ultim mes i mig han succeït coses importants a dintre de mi. Per dir-ho d’una manera senzilla, he estat de neteja, i he descobert que moltes coses que creia tenir i que em resultaven importants, ni les tenia ni realment em calien.
I tot açò ha permés sortir a la llum altres coses que esperaven el seu torn en algun racó de la meva ment, i que han resultat ser les coses que realment importen:
D’una banda la familia. La veritat que no m’he portat bé amb ells, o no tant bé com m’hauria d’haver dut, però no és massa tard per rectificar.
D’una altra banda els amics. I dic “amics” amb el sentit ple de la paraula, distingint-los clarament dels companys, dels colegues i dels interessats. D’amics, ara mateix, els puc comptar amb els dits d’una mà i, al contrari del que hagués pensat fa només uns mesos, m’alegre que siga així. Amic és qui t’aprecia i a qui aprecies.
Finalment, he recuperat el futur. Perquè el meu futur m’espera al girar la cantonada: ja l’olore des d’ací i en lloc d’esperar-lo he decidit accelerar i correr al seu encontre. Ara és moment de pensar què vull ser la resta de la meva vida i, com ja ho he decidit i he vist que el camí será dur, és moment d’aplicar-se, ser seriós en les actuacions i responsable dels meus actes.
Així doncs, és curiós que en el moment en que més emborronat veia el meu voltant, és quan més clar haja vist al que els meus actes m’estaven conduïnt, i m’he decidit a canviar-ho.
Tots tenim un destí escrit, i cadascuna de les lletres que el formen és cadascun dels pasos que em donat en la nostra vida. Així, tots podem canviar el nostre destí en la mesura en que puguem decidir cada pas que donem.
Perque som tot el que hem fet, i serem tot el que fem.
“Me da vértigo el punto muerto y la marcha atrás, vivir en los atascos, los frenos automáticos y el olor a gasoil. Me angustia el cruce de miradas, la doble dirección de las palabras y el obsceno guiñar de los semáforos. Me arruínan las prisas y las faltas de estilo, el paso obligatorio, las tardes de domingo y hasta la línea recta. Me inervan los que no tienen dudas y aquellos que se aferran a sus ideales sobre los de cualquiera. Me cansa tanto tráfico y tanto sinsentido. Parado frente al mar mientras el mundo gira.”
Us deixe, unes 20 reproduccions després, us n’abellix una altra més?
En certa manera, em sent identificat amb el text. Si, no vull ser el típic de “oh si, jo ja he patit açò abans”, ja saps… Però bueno, els dos sabem que fa poc en la meua vida a hagut una gran neteja, voluntària i forçada. Les circumstàncies no són les mateixes, ni tu i jo som les mateixes persones, però l’essència és la mateixa, no?
Sols puc dir-te que ara el que cal fer és agarrar eixos tres pilars (els meus eren 4? xD) i cimentar-los bé, que encara estan en bon estat. I res, a poc a poc (com les gallines) i adivina… Adelante xD
D’altra banda, jo estic igual. He intentat escriure una nova entrada un parell de voltes… però res, a eixa tal inspiració no li caic molt bé.
A reveure xic.
Que et mataré! Aquesta cançó es de del gran Dylan ( http://www.youtube.com/watch?v=VSpAWVa4Jak ) però la cover dels youth aquestos m’agrada moolt (L)
(ja m’agradaría a mi començar a donar-me compte nosé concienciar-me del futur però blabla no li demanes mes a una men de 16 anys xD
Entenc aquella sensació com de que et pasen coses per el cap, però no tens les paraules exactes a dir. Grr portat bé amb els pares i nosé suposo que ja et dones compte de que estàs creixent, que tens que mirar per el teu futur, el treball que faràs i deixes “enrere” coses és prou envejable
muaa